Quan, pel vinté aniversari  del nostre club (any 2000), la revista del Casal Jaume Primer ens va demanar de fer un breu resum de la nostra trajectòria, la tasca ens va semblar encoratjadora però, al mateix temps, dura i complicada (entre d’altres coses, per les limitacions d’espai que imposaven les circumstàncies). Malgrat tot, vam acceptar el repte. La responsabilitat (i l’honor) va recaure sobre mi i, segurament amb més voluntat que encert, vaig confegir (a còpia de records i de preguntes) aquest parell d’articles que a continuació us oferim.

Esper que us facen profit.

20 ANYS DE RUGBI (I)

El naixement d’un club

Això diu que era l’estiu de 1979.

Un servidor se n’anà per passar un mes a la Platja de Cullera. Però no de vacances, no us penseu. La realitat era ben altra. Allà m’esperava un treball de cambrer a un negoci familiar, junt al meu amic i company d’estudis, Julio Bronchal, el seu germà José, i un cosí d’aquells que vivia a València.

Aquest últim (Francis, li dèiem) portà un balò de rugbi, car aleshores ell era jugador del club Abelles, de la capital. I així, entre hores de servir gelats, d’agranar la terrassa, de netejar els vidres… trobàrem moments per a l’esplai, per baixar a l’arena calenta a passar-nos el baló o a córrer per entre els estupefactes turistes.

El cosí Francis ens donava rudimentàries instruccions sobre el “noble joc del rugbi”, que nosaltres ja consideràvem propi. El verí estava injectat. La llavor havia estat sembrada.

Des d’aquell mateix moment, tots tres vam fer propòsit d’incorporar-nos a l’equip cadet del club del cosí Francis en començar la temporada oficial.

I ho vam fer. Cada dissabte, sent encara nit tancada, ens trobàvem a la RENFE de Gandia, on agafàvem l’omnibus de les 6:05 ó el de les 6:55 h. El pitjor era quan, per no importa quin motiu, havies de fer el viatge tot sol. Prop de dues hores més tard, arribaves a l’Estació del Nord, de València, abans de les 9:00. Des d’allà, una caminada fins a la seu del club, a prop del Passeig de la Petxina. Allá ens canviàvem de roba, i rebíem algunes indicacions de l’entrenador. Després, vestits de curt i amb les botes ben cordades, enfilàvem el camí del riu per jugar en els durs i pedregosos camps del vell llit del Túria. Unes setmanes després se’ns van afegir dos companys de classe: Jean Françoise (el francés) i Salvador Xaixo. I així va anar la cosa des d’octubre fins desembre. Però aquells Nadals del 79 al 80, tot havia de canviar.

En una de les nostres passejades pel Carrer Major, Placeta del Segò i Passeig de Germanies, a Julio i mi ens va vindre la pensada d’intentar muntar un equip a la nostra ciutat. Amb els amics i coneguts n’hi hauria prou per començar. Durant els dies següents maduràrem la idea. Club de Rugbi La Safor seria el nostre nom, perquè teniem clara la vocació comarcal. La decisió era ferma i, tan bon punt vam tornar a l’Institut (que llavors encara conservava el nom d’aquell…) començàrem a convèncer gent del nostre entorn.

A les poques setmanes ja teniem un grapat d’entusiastes aspirants a jugador de rugbi. Gent de Gandia, per suposat, però també d’Almoines, El Real, Xeraco, La Font, etc. I a nosaltres dos, que només sabíem que s’ha de còrrer cap avant i passar cap arrere, ens pertocava la tasca d’instruir-los. Ben mirat, potser fou millor així.

De manera inconscient en aquells moments, acabàvem d’encetar el nostre particular Viatge a Itaca. I ,com bé diu el poema i la cançó, havia d’estar ple d’aventures i de coneixences.

Els entrenaments, si és que se’ls podia dir així, van començar sent a l’arena de la platja (aquesta vegada la de Gandia, és clar). Després aconsseguirem permís per compartir l’anomenat Camp B amb molts altres esports. Allò semblava una cazzba més que no una instal.lació esportiva, però, amb les estretors pròpies de l’època i les circumstàncies, i alguna que altra topada accidental, ens vam acabar sortint (més o menys). A  banda d’això, els dissabtes anàvem a una mena de solar que hi havia (ara són blocs d’apartaments) al darrere del cine Miami (que tampoc existeix ja) i allà fèiem partidets d’entrenament per anar perfilant l’aliniació.

La sort va voler que un argentí, que vivia en una caseta que gairebé fitaba amb aquell descampat, ens veiés i s’acostara per conèixer-nos. Fernando Pastorino era el seu nom (ara fa poc més d’un any que ha faltat, allà al Brasil, on la vida i el seu natural de rodamòn l’havia dut feia temps. El meu emocionat homenatge des d’ací). Fernando havia estat jugador al seu país i es va mostrar disposat a ajudar-nos. La seua experiència i simpatia i la nostra empenta van suplir la seua informalitat i les nostres carències. Finalment, després de dos mesos de provar i aprendre, ens faltava alguna cosa… jugar!

No va ser tasca senzilla, trobar un equip amb qui enfrontar-nos, car ignoràvem totalment l’existència de la Federació, dels Delegats de Club, i totes eixes coses. Finalment, no sé ben bé com, aconsseguírem el telèfon d’un jugador del Xàtiva (equip ja desaparegut). Acordàrem data i lloc, a Xàtiva (no cal dir-ho), perquè nosaltres mancàvem aleshores d’instal.lació adient. I allà que ens n’anarem, Diumenge de Rams de 1980. De bon matí, puix que el camí era llarg, sobretot si s’havia de fer en Vespes de 74 cc. i Bultacos Enduro, a raó de dues persones (més equipatges) per moto.

Guanyàrem 20 a 10. Estàvem farcits d’alegria. Ho vam celebrar com si haguerem descobert “El Dorado”.

Es podia dir que la criatura havia nascut… i gaudia de bona salut.

Va ser curiòs, perquè havien transcorregut, exactament, nou mesos.

20 ANYS DE RUGBI (II)

Un llarg camí

Recorde que, poc després d’aquell primer partit i victòria, en una conversa entre Julio i jo, ens vam adonar que allò ja no ens pertanyia, si de cas érem nosaltres qui li pertanyíem. Semblava evident que tenia vida pròpia, i començava a actuar pel seu compte. Ara sí, per primera vegada des que va començar l’aventura, érem ben conscients que el club ens transcendiria a tots. Cada any, per Setmana Santa o Pasqua, per tal de celebrar aquella fita, juguem un encontre entre els més novells i aquells altres que ja duen molts anys al club, incloent-hi els qui fa temps que no practiquen. Trofeu Veterans l’anomenem, i ja en portem divuit. És un acte social d’un caire molt especial, on es retroben vells amics, on conviuen joventut i experiència, on tornen a les boques velles cançons i anècdotes divertides, potser sempre les mateixes i, tanmateix, renovades any rere any.

Després d’aquell esperançador començament només quedava una opció: seguir endavant. Dos partits amistosos més (derrota en Tavernes i victòria en Cullera) i ens vam plantar en la temporada 80-81. Férem equip jovenívol federat i entràrem en la Lliga.

Potser fent honor al nostre nom, Club de Rugbi La Safor, jugàrem practicament en tots els camps de futbol de la comarca, perquè els ajuntaments i/o els clubs no acabaven de veure amb bons ulls la nostra presència. Don Ignacio Malonda, aleshores regidor d’esports de l’Ajuntament de Gandia, venia amb nosaltres cada vegada que jugàvem com a local, per tal d’assegurar que ens deixarien entrar al camp (el lloguer del qual s’havia encarregat personalment de pagar). Que jo recorde, almenys en una ocasió (no és cap broma) va haver de telefonar la Guardia Civil per fer valdre els nostres drets.

Enmig de tota aquella follia, nosaltres tractàvem de dedicar-nos simplement a jugar; potser no de manera massa virtuosística ni del tot ortodoxa, però, segons paraules d’algun entrenador contrari, corríem com a dimonis. En l’últim partit d’aquella primera temporada, ens anava el campionat front al prestigiós València, però els punts amb el peu del seu apertura ens llevaren l’oportunitat de fer història. A partir d’ací va vindre el pas a categoria senior, els anys de jugar al Camp B, després a La Banyosa (Beniopa), i per últim, de retruc, a la Platja, ja a finals del vuitanta.

La fallida promoció d’ascens del 87-88, i l’ascens de debó, dos anys més tard.

L’anguniosa i injusta temporada del 92-93. Després, l’arribada de Frank Shelford, ex-All Black, i la perduda promoció a Nacional.

Els enfrontaments interns (?) portaren a la dispersió de jugadors i a l’angoixa pel futur del club durant uns mesos per a l’oblit.

Però la reacciò positiva de les bases del club i l’ajuda de Carlos Bottarini, ex-Puma, van fer possible el renaixement, fins el dur colp del nostre benvolgut amic Ivan.

Un lent marciment s’apoderà de gairebé tot el mòn.

I ja dos anys, els darrers, de letàrgia. De mantindre poc més que el nom del club.

D’intentar, entre una dotzena escasa de persones, que no desaparegués per sempre allò que tantes hores de preocupació ens havia costat i tantes alegries ens havia dut al cor. Dos anys sense crear il.lusió, només sobreviure. Dos anys de col.laboració, quasi assimilació, amb el Cullera.

Malgrat tot, el nostre sincer agraïment al club germà.

Fins al dia de hui, en que tot sembla haver tornat al seu lloc natural, en que tota la lluita de vint anys assoleix sentit.

Els que no havíem abandonat en cap moment, recollint (no podíem deixar de fer-ho) un sentiment, potser barreja de nostàlgia i coratge, d’alguns ex-jugadors, ens plantejem la recuperació de l’equip senior, com a primer pas per rellançar el club a tots els nivells. L’aposta és forta. El resultat, sorprenent.

Vint i cinc fitxes senior federades, un equip Infantil i un de Cadet, tots tres participant en Lliga. Però sobretot, un flaire, un ambient, una espècie de covenciment d’haver recuperat, definitivament, una cosa que ens volgueren furtar: un club, un grup humà, una idea. Perquè, el nostre crit de guerra (Anyanya-Panya-Nyegüei // Ab-bahú // Ah-güih-qui) no té cap significat, però perfectament podria voler dir “Primer són les persones”.

Santiago Díaz i Cano (1999).